Aquest article deu el seu títol a les novel•les costumistes de la literatura del vuit-cents. I confiem que aquest nou estil de Gerència no es converteixi en això, en costum.
Deu haver-hi un aire estrany al despatx de l’ala nord dels Serveis Centrals, perquè per mala sort ja tenim en el record Carles Anguela com un dels gerents més escapistes amb els treballadors. Fa mandra haver de constatar que tornem a tenir falta de cobertura amb el mateix despatx.
L’afonia de la Pilar López va ser real i terrible durant una setmana de tardor. No pensàvem, o no ens imaginàvem, que, recuperada la veu, la gerent decidiria no atendre’ns més o quasi no atendre’ns més, que ve a ser el mateix. És un fet que des de Gerència fa temps que no es contesten les cartes del Comitè, i que la poca possibilitat de trobar-nos amb la cap de gestió és per avançar pobrament en la negociació del Conveni Col•lectiu. En una d’aquestes reunions, la Pilar López va fer-nos saber la seva decisió de delegar en els caps dels Serveis Centrals les seves funcions de negociació amb les comissions.
Tant de bo això fos la manera que té Gerència d’abastar tots els fronts que actualment tenim oberts amb l’empresa (racionalització de la temporalitat, reconeixement de la categoria A, solució en el tema de les aules, reconeixement de la tasca dels tècnics locals, complement d'atenció al públic, redefinició del catàleg de llocs de treball, redefinició de la quantitat d’hores lectives anuals i de l’horari de la jornada laboral, ràtios d’alumnes en l’ensenyament a distància, creació d’una borsa de treball que asseguri la igualtat d’oportunitats, avançar en la conciliació familiar, concedir als professors hores de treball de lliure localització, millora de la formació, convocatòria de places de jornada completa, decidir quina entitat bancària fem beneficiària del Pla de pensions dels treballadors...). De moment, amb aquest nou sistema, ens trobem o bé amb la mateixa falta de ritme en les negociacions o bé amb reunions poc preparades i buides de contingut per part de l’empresa.
La nostra presència en les reunions de treball aclapara perquè som una mitjana de 4 a 8 membres i, és clar, no som tampoc les germanetes de la caritat. Per poder negociar amb igualtat de condicions numèrica, la part empresarial ho té difícil –els falta banqueta-, però fins ara no ens hem menjat ningú. En la darrera reunió de negociació de conveni, per part de l’empresa hi havia quatre persones i per part del Comitè n’érem unes 9. La por amb què aparentà rebre’ns la Pilar López era corprenedora, però no creïble, ja que el seu rol li quintuplica el valor (som nosaltres que anem a demanar!).
Si nosaltes havíem pensat que el treball del Comitè, a l’espera dels tractats de pau, seria una batalla estratègica contra un enemic de despatx, resulta que encara no hem ni aixecat el teló. El nostre esperit és el de l’Obèlix, que esperava entusiasmat els romans. És incomprensible –si no és que es tracta d’una estratègia- que a una gerent, tenint en compte les eines de què disposa, no li vingui de gust anar per feina i trobar-se amb la plantilla.
Companys i companyes, el Comitè és la nostra representació, i a data d’avui heu de saber que als treballadors se’ns tracta sense respecte: e
ns anul•len la majoria de reunions concertades amb l’empresa, no se’ns responen les cartes amb sol•licituds d’aclariment, amb sol•licituds d’informació o col•laboració, etc. El Comitè pensava que havia entrat en una lliga de primera divisió, però resulta que els contrincants estan tancats al vestidor i fan sortir el massatgista a dir que no poden jugar. Caldrà anar a jugar a la Champions.
